Simplement preciós!

Nivell sub-diví

Vist l'aclaparador èxit dels problemes divins i l'allau de respostes enginyoses per part dels jutges, he decidit rebaixar el nivell de dificultat i començar per a quelcom més terrenal, com és el problema que ja us he explicat a molts de vosaltres.
Aquests problema i llur solució us pot guiar intuïtivament cap a la resposta final i desitjada (que seria la dels déus amb els quals alguns ja comeceu a somiar ^^), i diu així:

Resulta que et trobes en un castell medieval, fugint d'un perill perillós (ehh!!) i arribes a un replà on hi ha dues portes, guardades per dos soldats (respectivament). Una porta et salvarà per sempre més d'aquest immens perill perillós, i l'altra t'hi durà irremediablement. Però alerta! (ah! alerta! aquesta...endogàmia! ah! la ratomàquia!), tu no saps quina porta és quina. A més, un dels guardians de les portes ha agafat la punyetera mania de dir sempre la veritat, i l'altre de mentir sempre. Evidentment, tu tampoc saps quin és quin, ni quina porta guarda cadascú. Amb una sola pregunta hauràs de ser capaç de salvar-te. Apa, espavila't!

Una clareta per a qui ho encerti, aprofitant la calor! (i que a ca l'arola sóm tan bons que ja estem podrits de sugus)

Stop Motion

la caiguda de la monarquia espanyola

El problema dels tres déus

Amb el permís del Jordi, em prenc la llibertat d'introduïr un nou enigme aparegut en el Scientific American d'aquest juny.
L'enigme original fóu presentat per George Boolos, professor de lògica del MIT, l'any 1996. Es tracta d'una variant del famós enigme dels cavallers sincers i escuders mentiders, de Raymond Smullyan.
I diu així...

"Tenim davant nostre a tres déus. Sabem que un d'ells és el déu de la
Veritat, que sempre és sincer. Un dels altres és el déu de la Mentida, que
sempre menteix. I el tercer és el déu de la Confusió, el qual respon a
l'atzar qualsevol pregunta que se li formuli.

El problema consisteix precisament en esbrinar qui és qui formulant tan sols
tres preguntes, la resposta de les quals sigui necessariament "si" o "no".
Ara bé, els déus ens respondran en una llengua que desconeixem. Les paraules
per a "si" i "no" són "da" i "ja", però no sabem quina és l'afirmativa i
quina és la negativa."

Aquest enigme presenta més subtileses i variants del problema, les quals us presentaré molt gustosament en properes entregues.

I ja ho sabeu, hi ha una bossa de sugus en joc!

Una altra pregunta del mes

El senyor Carroll ens sumministra el material;

D'una corda suspesa, sense fregament, de la politja A, pengen per una banda un mico i per l'altra un sac de sorra del mateix pes. El conjunt, és clar, es troba doncs en equilibri. De sobte, el mico, começa a pujar per la corda. Que li passarà al sac?

Doble ració de sugus per qui doni la resposta correcta.

La pregunta del mes

Aquest mes la pregunta, gira en torn a tots aquells que els hi agraden els jocs d'atzar.

Tenim sis individus que decideixen jugar a la ruleta russa amb un revòlver de sis tirs amb una bala. Amb les posicions decidies l'últim suggereix que, després de cada intent, en lloc de seguir amb el cilindre del revòlver avançat una posició, es giri aquest de forma aleatoria.

Com millorarà això les seves possiblitats?

HOMENATGE A UN DELS GRANS

LA SÈRIE NÚMERICA

Quin és el número que segueix en la segúent sèrie númerica i perquè? 24, 31, 34, 45, 51, 52, 55,...........

Capítol tercer: "Clar de lluna"

El dia abans que trobessin el cos d’en Marcel, la Mariona havia abandonat en Gerard. No podia suportar-ho més. Els mesos d’angoixa la van fer entrar en un estat de commoció permanent: no li quedaven més ànims per seguir amb aquella lluita impossible; la seva família, aquella que reacciona quan més ho necessites, se la va emportar ben lluny d’aquelles parets que mai no parlaven.

Debia ser un matí de febrer. La ciutat es despertava coberta d’una fina capa de glaç que es desfeia a poc a poc, amb l’ajuda dels primers raigs de sol. La finestra de casa en Gerard i la Mariona restava estranyament oberta. El vent feia volar les cortines blanques a la seva voluntat, amb un mal geni propi dels matins indomables d’hivern. L’estança semblava buida; la Mariona ja no hi vivia, no volia pertànyer, tot i que encara no ho acceptava, a aquell mon de silenci i incomprensió. D’en Gerard no n’hi havia cap rastre. Una copa trencada al terra, probablement per culpa del vent, i l’aparell de música repetint una estrofa d’una cançó trista eren les úniques proves de la presència recent d’algú.

Al carrer, una munió de gent s’amuntegava sota la finestra. De lluny se sentien unes sirenes que s’apropaven. En pocs segons una ambulància, acompanyada per la policia, va presentar-se on tothom s’aplegava. Després d’obrir-se pas i comprovar què havia succeït, el personal mèdic va fer apartar les persones que s’apropaven massa a la vorera tacada de sang, sobre la qual, immòbil, jeia el cos sense vida d’en Gerard.

Quan la Mariona se’n va assabentar reposava al balancí on sempre havia vist la seva mare passar-hi les estones mortes. Llavors era ella que se’n sentia, de morta. La seva filla es recolzava als seus braços, ignorant, tal i com feien amb ella quan era petita. No es va sorprendre; va agafar el telèfon i va respondre amb indiferència a aquella veu plana que li comunicava la notícia. Quan també li van dir que havien trobat en Marcel assassinat aquell mateix matí, no en va tenir cap dubte. El silenci es trencava, però aquell crit de desesperació no l’alliberava pas a ella.

La seva solució era la que necessitava. Saber que ell havia trobat la resposta a l’angoixa que l’havia atrapat no la consolava. El què volia aleshores és veure el pas del temps més ràpid que mai. Comptava la freqüència del vaivé del balancí contemplant a la seva filla mentre dormia, cobrint-la amb els seus braços, com si aquella posició la protegís de tot mal, amb la convicció que el temps allí era menys vengatiu i més simple que no en aquelles quatre parets silencioses.

“És ben estranya la ment humana. En un instant, en qualsevol instant, una trobada improbable pot desencadenar una reacció incontrolable. Els covards, cobrim l’ànima de capes i capes de mentida, però algú que en coneix els racons amagats pot fer-te sentir un despreci profund per allò que t’envolta, degut al profund despreci que sens per tu mateix. Desincrustar les il·lusions de les profunditats pròpies ens aboca a una lluita amb les nostres pitjors pors; fer-ho massa tard pot resultar insuportable, massa pesat de dur, i a la fi, dolorosament cert. No pateixis més per mi. Gerard.”

curiositats lingüistiques (no soc jo l'escriptor)

Com ja deveu saber els espanyols diuen 'perro viejo' i 'mosquita muerta 'allà on nosaltres diem: 'gat vell' i 'gata maula'.

La sort màxima de la rifa d'allà és un masculí 'el gordo', i en canvi la d’aquí un femení, 'la grossa'.

Ells paguen 'impuestos', que ve d''imponer', i nosaltres 'contribucions' que ve de 'contribuir'.

Els espanyols desvergonyits ho són del tot, tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns sinvergüenzas', mentre que els corresponents catalans som, només, uns 'poca-vergonyes'.

Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen 'madera' quan nosaltres toquem 'ferro'.

Allà celebren cada any les 'Navidades' mentre que aquí amb un sol 'Nadal' anual ja entenim prou.

Com en tenim prou també amb un 'bon dia'i una 'bona nit' cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples buenos días' i 'buenas noches'diaris.

Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen 'morenos' i nosaltres 'rossos', colors que s'oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.

Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment 'almeja' i aquí 'figa', mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas, i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou,rogenc i de tacte agradable i fàcil.

Mentre ells 'hablan' -i fan!- aquí 'enraonem', és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.

Allà per ensenyar alguna cosa a algú 'adiestran' i aquí 'ensinistrem'.

Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la 'destra' (dreta) i els altres sobre la sinistra'(esquerra).

Tota una concepció del món, doncs, s'endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col·lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d'entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.

Aquí estava intentant de tocar de peus a terra, però per el que sembla amb el monitor no li va agradar.

De fet em va escridassar una miqueta. L’últim giravolt sobrava. be això em va dir. I es que tocar de peus a terra de vegades pot ser mes perillós del que realment sembla

tocar de peus a terra. O deixar-ho per mes endavant

Hola a tot@s soc en Josep (xupi) de cal toni’s. Per el moment una cordial salutació i agrair el convit aquest bloc.
Molt aviat tindreu noticies meves.
Us puc fer un avanç del títol del que en aquets moments, sem passa pel cap

tocar de peus a terra.O no?

CONSULTA del Doctor Manuel Romeu i Guimerà

REMEIS CASOLANS
TOTS A BASE D'HERBES

Aigua (segona part)

Administrada a l'interior és l'aigua freda, sens dubte, la més saludable de totes les begudes.

És tònica perquè produeix a les mucoses el mateix efecte de reacció que provoca a la pell; és evacuant perquè facilita les deposicions i renta els budells i estòmac de les mucositats gàstriques intestinals; és depurativa perquè a l'introduir-se a la sang arrastra per mitjà de la suor i dels orins els principis estranys a la seva composició.

L'aigua bullida i deixada refredar és generalment millor beguda per els malalts.

A un febrissant el que més l'atormenta és la sed. Amb la boca oberta i ardorosa, els llavis vermells i ressecs, la llengua eixuta i escatosa, els forats del nas eixamplats per a deixar passar com per una xemeneia el foc que l'abrusa, us demana per tots els sants que li acosteu el canti de l'aigua, d'aquella aigua del pou o de la font. ¿Per què se li ha de negar, quan tal vegada és el remei que ha de curar-lo? Quantes vegades haureu sentit a dir: "Fulano que estava a les portes de la mort, amb una febre que l'arborava, per descuit de l'infermer s'ha fet un panxó d'aigua freda que per miracle no l'hi ha costat la vida." Què miracle ni miracle, si precisament era el remei que havia de curar-lo. Si amb el tip d'aigua que s'ha fet ha arrastrat aquesta, ja que per mitjà de la suor provocada per la reacció, ja que per mitjà dels orins, una infinitat de microbis que eren els causants de la malaltia, al mateix temps que la frescor de l'aigua li ha servit d'antitèrmic per a rebaixar-li algun grau la temperatura. Veus ací el miracle.

L'aigua bullida i deixada refredar és molt útil donar-la en grans ajudes per a rebaixar la febre.

Doctor Romeu i Guimerà. Etiopia, 2008

Capítol segon: "La boira"

La Mariona recordava l’última conversa amb el seu marit, la recordava per què va ser l’última que van tenir. La relació entre ells, en qüestió de dies (d’hores! li semblava a vegades), s’havia tornat supèrflua i corrent. Era com si visquessin separats tot i compartir el mateix sostre. Parlar es convertí en un verb inexistent al seu vocabulari. Qualsevol intent d’establir comunicació amb ell, fins i tot per a les coses més simples, a les que contestava amb monosíl·labs o amb un desinterès d’absència, s’havia tornat un acte sense sentit. Des d’aquell dia en Marcel havia desaparegut de la seva vida; dormien junts al mateix llit, tenien sexe,… però en canvi vivien en mons diferents, desconnectats. Tan lluny havia arribat la situació que fins i tot a ella li presentava excuses, com si ja no fossin, com abans, un de sol.

Només l’amor que encara sentia per ell (no havia pas canviat res en ella!) la mantenia al seu costat, amb l’esperança que un dia, tal i com havia esdevingut tot, així, sense adonar-se’n, les coses tornessin al seu lloc. Temia que un dia se n’anés i la deixés sola amb la nena, per sempre, però al mateix temps no podia acceptar que aquella situació fos real. No s’imaginava no ser res per ell.

Després d’un temps va adonar-se que va ser llavors, a partir d’aquell matí en què esmorzaven, quan en Gerard li explicava com havia succeït tot allò de la topada amb en Marcel, que les paraules del seu marit s’havien buidat de cop, que només li estava explicant per complaure les seves preguntes, com si parlar amb ella hagués esdevingut un pur acte mecànic, de compromís. Ho sabia! Una persona estranya va viure amb ella a partir d’aleshores. De totes maneres, no podia ni tan sols imaginar quin era el motiu d’aquella mutació, de què havien parlat que hagués produït tal efecte sobre el seu marit. No suportava desconèixer el motiu de tot aquell sofriment.

Totalment absent, en Gerard vivia afectat per un malefici que li havia eixugat l’ànima, aliè a tot el què succeïa al seu voltant. Per altra banda, la derrota escombrava la felicitat de la seva dona; va tornar-se reservada, gairebé no sortia. Vivia segrestada per un silenci angoixant que no gosava trencar, pensant que la seva família s’havia difós en la boira. El pitjor de tot era que seguia sense comprendre'n el perquè.

Rànquings bloggaires

Per fi arriba l'esperada renovació del rànquing del més! I com no podia ser d'una altra manera, la qüestió proposada és una pregunta sense resposta, o amb una resposta ben poc evident, i que darrerament s'ha plantejat amb certa asiduitat en les disteses tertúlies de ca les teresines.

---------------------------------------------------------------------------------------------

Aprofito per a mostrar els resultats del darrer rànquing: (victòria aplastant d'encarcarat, et felicito jordi, també et mereixes una bossa de sugus! o... és que hi ha hagut tupinassu?)

Capítol primer: "La llum"

Va ser el dia en que tornava quan va topar amb en Gerard. Ell caminava despreocupat i de sobte algú que corria en direcció contraria va atropellar-lo estrepitosament; un munt de papers van saltar pels aires i ell va caure de cul a terra. Després de l’ensurt inicial, però, va aconseguir de refer-se i a poc a poc es va anar aixecant. Qui l’havia colpejat encara jeia, amb un colze repenjat al genoll i tapant-se la cara amb la mà. Semblava que havia pres mal. Quan va reaccionar i era a punt d’interessar-se pel seu estat, en Marcel va reconèixer el rostre d’aquella persona:


- Gerard! -va exclamar, oblidant instantàniament l’accident-. No em puc creure que siguis tu! -va afegir encara sorprès.


En Gerard, encara mig marejat, es mirà amb cara d’estranyat qui així es dirigia a ell, però de seguida va reconèixer en aquell rostre en Marcel i, després d’acceptar la mà que li oferia per aixecar-se, es van fondre en una sincera abraçada.


Potser feia deu anys que no s’havien vist. L’últim cop van quedar de trucar-se a la tornada del viatge per Sud-Amèrica. D’aquella aventura de sis mesos que havien planejat de fer plegats, en Marcel hi va passar deu anys. Primer havien seguit enviant-se correus regularment, però tot es va refredar; en Gerard, després de fer-se enrere a l’últim moment i decidir quedar-se, va casar-se al poc temps, va tenir una filla i va convertir-se en esclau d’una feina que no li agradava i de la hipoteca gairebé sense adonar-se’n. En Marcel també es va enamorar. Ell però, de l’Argentina; durant el tercer mes de viatge va recórrer la Patagònia i va quedar meravellat de la immensitat que la convertia en infinita. No va poder evitar de quedar-s’hi: un petit ranxo amb un centenar de caps de bestiar va proporcionar-li el pa que necessitava, i poder resseguir el sol des de l’alba fins al crepuscle, la llibertat que buscava.


El retrobament d’aquests vells amics va celebrar-se en una cafeteria propera al lloc de l’accident. Fent broma, es digueren que sempre que passessin per la mateixa cafeteria es recordarien de la topada. Ells no sabien, però, que aquell record llavors encara innocent també marcaria la resta de la seva existència.


I així van transcórrer les hores: primer van ser un parell de cafès, després de cerveses i finalment van passar a l’escocès, beguda que tot i tan canviats que deien veure’s, no havien deixat d’apreciar mai. Eren potser les dotze de la nit i la quantitat de copes que duien eren difícils de calcular. La conversa, que com el bon menjar necessita del seu temps de cocció, discorria ja en un to íntim, després d’hores de confessions i complicitats redescobertes, quan en Marcel va dir serè i confiat:


- Entenc tot el què em dius amic –començà-, però aquesta vida que portes et satisfà realment? No ho sé…,vull dir, totes aquestes coses que m’expliques: la desgana amb què et fiques al llit amb la teva dona, com et mires els cartells anunciant viatges increïbles, la feina que et fa córrer per arribar a final de mes, la idea de marxar i engegar-ho tot que encara et volta com un somni impossible… Gerard: jo em replantejaria les coses. Dius que tot et va bé, però realment no ho penses! Voldries poder engegar-ho tot a rodar, però la nena dius, la dona, els sogres, la feina,… Aquell viatge l’havíem de fer tots dos, recordes? Jo el vaig fer però tu encara necessites fer-lo! T’ho dic amb la millor intenció, per tu i pels teus, com amic: pensa que encara ets jove i pots fer allò que et proposis. Sempre ho has sabut, però mai n’has estat convençut. Només t’ho priva un impediment: la por a les decisions. Un impediment que sempre has tingut; pensa que l’elecció més fàcil sol ser sempre la pitjor. Tu mateix m’ho estàs dient, tot i que no amb paraules. Vas dir-me que no volies complicar-te la vida. Doncs bé, crec que ara si te l’has complicada. Això és el que penso, i ara no ets feliç, ho veig.


Al carrer hi començaven a caure els primers flocs de neu, gairebé no hi havia cap testimoni que ho presenciés. Tothom s’havia refugiat a casa i molts fins i tot dormien. Progressivament, la rialla que en Gerard havia mostrat tota l’estona va anar desapareixent, com si les paraules que acabava de sentir haguessin produït algun tipus d’efecte dins seu. Era més aviat com si les hagués sentit per primer cop però les portés a dins seu des de sempre. No va poder dir res en uns minuts, només va restar allí, immòbil, amb la mirada perduda a través de la finestra i la ment en algun lloc indefinit, molt lluny de la taula on seien, molt lluny del seu amic també. Després, sobtadament, quelcom el va convèncer i s’aixecà agafant la seva bufanda, es posà l’abric i marxà sense donar explicacions.

Faran cas els senglars?

(Imatge extreta de La Vanguardia)

Veient aquesta imatge a una li venen certes preguntes al cap:

• faran cas de la senyalització els senglars?
• si desobeeixen la senyal, seran degudament penalitzats?
• què diu el codi penal sobre l'incumpliment de la llei per part d'un senglar?
• i moltes altres preguntes estúpides que us convido a formalitzar...

CONSULTA del Doctor Manuel Romeu i Guimerà

REMEIS CASOLANS
TOTS A BASE D'HERBES

Aigua (primera part)

Veus ací un remei que per ésser tan casolà ningú no en fa cas i bé pot dir-se que és el rei dels remeis. Segons la manera d'usar-lo té ben diferentes propietats.

Combat la febre i les inflamacions aplicant-la empapant draps d'aigua freda, i millor gelada, i ben escorreguts col·locar-los sobre el lloc malalt, renovant-los així que perdin la fredor.

Per la febre tifoidea és un gran remei aplicant-los al ventre i al cap.

Un llençol mullat d'aigua freda i embolicant-hi ràpidament tot el cos, és molt conformatiu. El mateix que els banys freds de curta duració.

Tota la teoria de la cura per l'aigua freda es deriva del fenòmen fisiològic "la reacció". Quan l'aigua freda obra sobre l'organisme es contrauen els vasos capilars; però passada la impressió del fred es dilaten i vé la reacció.

Renovant els draps sovint es manté una reacció refrigerant i per aquest motiu cura les inflamacions i baixa la febre; però si es deixa set o vuit hores el drap mullat i es té la precaució de posar al damunt del drap una tela impermeable, llavors la reacció és molt forta i de molta durada, ocasionant efectes totalment diferents, tant, que la pell es posa vermella i es formen butllofes i grans.

L'aigua calenta calma els dolors.

En tota mena de banys no s'ha d'oblidar mullar-se el cap amb aigua freda.

És una preocupació el creure que estant el cos suat no deu aquest mullar-se. Quan la suor sigui provocada per un cansament, en què el cor i els pulmons estan amb una excitació que no és la normal, sols en aquest cas s'abstindrà de tot bany d'impressió.

Estant l'estómac ocupat, tampoc haurà de banyar-se.

Doctor Romeu i Guimerà. Barcelona, 1935

l'art de l'absurd (o de la renfe)

Un cop més la renfe es supera a si mateixa.

Aquest cop, però, almenys ens ha fet riure!

(sobren els comentaris)

Profecia d'en Pujols

Si és molt cert que potser nosaltres no ho veurem, perquè ja serem morts i enterrats, també és cert que els qui vinguin després de nosaltres veuran que els reis de la terra o els qui governin les nacions, s'agenollaran davant Catalunya i aleshores serà quan els qui hagin llegit aquest llibre, si encara en queda algun exemplar, comprendran la raó que tenia el seu autor, que, rient rient, deia les coses més serioses que es poden dir, perquè estem persuadits que temps a venir, si les coses no canvien i van pel camí que van, dels catalans se'n dirà «els compatriotes de la veritat» i tots els estrangers ens miraran com si miressin la sang de la veritat, i quan donaran la mà a un germà nostre, ultra el respecte i l'admiració que li tindran, els semblarà que toquen la veritat amb les mans, i com que n'hi haurà molts que es posaran a plorar d'alegria, els catalans els hauran d'eixugar els ulls amb el mocador, i ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un hom vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor obsequi que se'ns pot fer als catalans quan anem pel món, i, comptat i debatut, valdrà més ésser català que milionari i, com que les aparences enganyen, encara que sigui més ignorant que un ase, quan els estrangers veuran un català es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà, i això farà que quan Catalunya es vegi reina i senyora del món serà tanta la nostra fama i l'admiració que se'ns tindrà a tot arreu que hi haurà molts catalans que, per modèstia, no gosaran dir que ho són i es faran passar per estrangers.

Francesc Pujols Concepte general de la ciència catalana, cap.XVIII, p434s.