Va ser el dia en que tornava quan va topar amb en Gerard. Ell caminava despreocupat i de sobte algú que corria en direcció contraria va atropellar-lo estrepitosament; un munt de papers van saltar pels aires i ell va caure de cul a terra. Després de l’ensurt inicial, però, va aconseguir de refer-se i a poc a poc es va anar aixecant. Qui l’havia colpejat encara jeia, amb un colze repenjat al genoll i tapant-se la cara amb la mà. Semblava que havia pres mal. Quan va reaccionar i era a punt d’interessar-se pel seu estat, en Marcel va reconèixer el rostre d’aquella persona:
- Gerard! -va exclamar, oblidant instantàniament l’accident-. No em puc creure que siguis tu! -va afegir encara sorprès.
En Gerard, encara mig marejat, es mirà amb cara d’estranyat qui així es dirigia a ell, però de seguida va reconèixer en aquell rostre en Marcel i, després d’acceptar la mà que li oferia per aixecar-se, es van fondre en una sincera abraçada.
Potser feia deu anys que no s’havien vist. L’últim cop van quedar de trucar-se a la tornada del viatge per Sud-Amèrica. D’aquella aventura de sis mesos que havien planejat de fer plegats, en Marcel hi va passar deu anys. Primer havien seguit enviant-se correus regularment, però tot es va refredar; en Gerard, després de fer-se enrere a l’últim moment i decidir quedar-se, va casar-se al poc temps, va tenir una filla i va convertir-se en esclau d’una feina que no li agradava i de la hipoteca gairebé sense adonar-se’n. En Marcel també es va enamorar. Ell però, de l’Argentina; durant el tercer mes de viatge va recórrer la Patagònia i va quedar meravellat de la immensitat que la convertia en infinita. No va poder evitar de quedar-s’hi: un petit ranxo amb un centenar de caps de bestiar va proporcionar-li el pa que necessitava, i poder resseguir el sol des de l’alba fins al crepuscle, la llibertat que buscava.
El retrobament d’aquests vells amics va celebrar-se en una cafeteria propera al lloc de l’accident. Fent broma, es digueren que sempre que passessin per la mateixa cafeteria es recordarien de la topada. Ells no sabien, però, que aquell record llavors encara innocent també marcaria la resta de la seva existència.
I així van transcórrer les hores: primer van ser un parell de cafès, després de cerveses i finalment van passar a l’escocès, beguda que tot i tan canviats que deien veure’s, no havien deixat d’apreciar mai. Eren potser les dotze de la nit i la quantitat de copes que duien eren difícils de calcular. La conversa, que com el bon menjar necessita del seu temps de cocció, discorria ja en un to íntim, després d’hores de confessions i complicitats redescobertes, quan en Marcel va dir serè i confiat:
- Entenc tot el què em dius amic –començà-, però aquesta vida que portes et satisfà realment? No ho sé…,vull dir, totes aquestes coses que m’expliques: la desgana amb què et fiques al llit amb la teva dona, com et mires els cartells anunciant viatges increïbles, la feina que et fa córrer per arribar a final de mes, la idea de marxar i engegar-ho tot que encara et volta com un somni impossible… Gerard: jo em replantejaria les coses. Dius que tot et va bé, però realment no ho penses! Voldries poder engegar-ho tot a rodar, però la nena dius, la dona, els sogres, la feina,… Aquell viatge l’havíem de fer tots dos, recordes? Jo el vaig fer però tu encara necessites fer-lo! T’ho dic amb la millor intenció, per tu i pels teus, com amic: pensa que encara ets jove i pots fer allò que et proposis. Sempre ho has sabut, però mai n’has estat convençut. Només t’ho priva un impediment: la por a les decisions. Un impediment que sempre has tingut; pensa que l’elecció més fàcil sol ser sempre la pitjor. Tu mateix m’ho estàs dient, tot i que no amb paraules. Vas dir-me que no volies complicar-te la vida. Doncs bé, crec que ara si te l’has complicada. Això és el que penso, i ara no ets feliç, ho veig.
Al carrer hi començaven a caure els primers flocs de neu, gairebé no hi havia cap testimoni que ho presenciés. Tothom s’havia refugiat a casa i molts fins i tot dormien. Progressivament, la rialla que en Gerard havia mostrat tota l’estona va anar desapareixent, com si les paraules que acabava de sentir haguessin produït algun tipus d’efecte dins seu. Era més aviat com si les hagués sentit per primer cop però les portés a dins seu des de sempre. No va poder dir res en uns minuts, només va restar allí, immòbil, amb la mirada perduda a través de la finestra i la ment en algun lloc indefinit, molt lluny de la taula on seien, molt lluny del seu amic també. Després, sobtadament, quelcom el va convèncer i s’aixecà agafant la seva bufanda, es posà l’abric i marxà sense donar explicacions.
