Simplement preciós!

Nivell sub-diví

Vist l'aclaparador èxit dels problemes divins i l'allau de respostes enginyoses per part dels jutges, he decidit rebaixar el nivell de dificultat i començar per a quelcom més terrenal, com és el problema que ja us he explicat a molts de vosaltres.
Aquests problema i llur solució us pot guiar intuïtivament cap a la resposta final i desitjada (que seria la dels déus amb els quals alguns ja comeceu a somiar ^^), i diu així:

Resulta que et trobes en un castell medieval, fugint d'un perill perillós (ehh!!) i arribes a un replà on hi ha dues portes, guardades per dos soldats (respectivament). Una porta et salvarà per sempre més d'aquest immens perill perillós, i l'altra t'hi durà irremediablement. Però alerta! (ah! alerta! aquesta...endogàmia! ah! la ratomàquia!), tu no saps quina porta és quina. A més, un dels guardians de les portes ha agafat la punyetera mania de dir sempre la veritat, i l'altre de mentir sempre. Evidentment, tu tampoc saps quin és quin, ni quina porta guarda cadascú. Amb una sola pregunta hauràs de ser capaç de salvar-te. Apa, espavila't!

Una clareta per a qui ho encerti, aprofitant la calor! (i que a ca l'arola sóm tan bons que ja estem podrits de sugus)

Stop Motion

la caiguda de la monarquia espanyola

El problema dels tres déus

Amb el permís del Jordi, em prenc la llibertat d'introduïr un nou enigme aparegut en el Scientific American d'aquest juny.
L'enigme original fóu presentat per George Boolos, professor de lògica del MIT, l'any 1996. Es tracta d'una variant del famós enigme dels cavallers sincers i escuders mentiders, de Raymond Smullyan.
I diu així...

"Tenim davant nostre a tres déus. Sabem que un d'ells és el déu de la
Veritat, que sempre és sincer. Un dels altres és el déu de la Mentida, que
sempre menteix. I el tercer és el déu de la Confusió, el qual respon a
l'atzar qualsevol pregunta que se li formuli.

El problema consisteix precisament en esbrinar qui és qui formulant tan sols
tres preguntes, la resposta de les quals sigui necessariament "si" o "no".
Ara bé, els déus ens respondran en una llengua que desconeixem. Les paraules
per a "si" i "no" són "da" i "ja", però no sabem quina és l'afirmativa i
quina és la negativa."

Aquest enigme presenta més subtileses i variants del problema, les quals us presentaré molt gustosament en properes entregues.

I ja ho sabeu, hi ha una bossa de sugus en joc!

Una altra pregunta del mes

El senyor Carroll ens sumministra el material;

D'una corda suspesa, sense fregament, de la politja A, pengen per una banda un mico i per l'altra un sac de sorra del mateix pes. El conjunt, és clar, es troba doncs en equilibri. De sobte, el mico, começa a pujar per la corda. Que li passarà al sac?

Doble ració de sugus per qui doni la resposta correcta.

La pregunta del mes

Aquest mes la pregunta, gira en torn a tots aquells que els hi agraden els jocs d'atzar.

Tenim sis individus que decideixen jugar a la ruleta russa amb un revòlver de sis tirs amb una bala. Amb les posicions decidies l'últim suggereix que, després de cada intent, en lloc de seguir amb el cilindre del revòlver avançat una posició, es giri aquest de forma aleatoria.

Com millorarà això les seves possiblitats?

HOMENATGE A UN DELS GRANS

LA SÈRIE NÚMERICA

Quin és el número que segueix en la segúent sèrie númerica i perquè? 24, 31, 34, 45, 51, 52, 55,...........

Capítol tercer: "Clar de lluna"

El dia abans que trobessin el cos d’en Marcel, la Mariona havia abandonat en Gerard. No podia suportar-ho més. Els mesos d’angoixa la van fer entrar en un estat de commoció permanent: no li quedaven més ànims per seguir amb aquella lluita impossible; la seva família, aquella que reacciona quan més ho necessites, se la va emportar ben lluny d’aquelles parets que mai no parlaven.

Debia ser un matí de febrer. La ciutat es despertava coberta d’una fina capa de glaç que es desfeia a poc a poc, amb l’ajuda dels primers raigs de sol. La finestra de casa en Gerard i la Mariona restava estranyament oberta. El vent feia volar les cortines blanques a la seva voluntat, amb un mal geni propi dels matins indomables d’hivern. L’estança semblava buida; la Mariona ja no hi vivia, no volia pertànyer, tot i que encara no ho acceptava, a aquell mon de silenci i incomprensió. D’en Gerard no n’hi havia cap rastre. Una copa trencada al terra, probablement per culpa del vent, i l’aparell de música repetint una estrofa d’una cançó trista eren les úniques proves de la presència recent d’algú.

Al carrer, una munió de gent s’amuntegava sota la finestra. De lluny se sentien unes sirenes que s’apropaven. En pocs segons una ambulància, acompanyada per la policia, va presentar-se on tothom s’aplegava. Després d’obrir-se pas i comprovar què havia succeït, el personal mèdic va fer apartar les persones que s’apropaven massa a la vorera tacada de sang, sobre la qual, immòbil, jeia el cos sense vida d’en Gerard.

Quan la Mariona se’n va assabentar reposava al balancí on sempre havia vist la seva mare passar-hi les estones mortes. Llavors era ella que se’n sentia, de morta. La seva filla es recolzava als seus braços, ignorant, tal i com feien amb ella quan era petita. No es va sorprendre; va agafar el telèfon i va respondre amb indiferència a aquella veu plana que li comunicava la notícia. Quan també li van dir que havien trobat en Marcel assassinat aquell mateix matí, no en va tenir cap dubte. El silenci es trencava, però aquell crit de desesperació no l’alliberava pas a ella.

La seva solució era la que necessitava. Saber que ell havia trobat la resposta a l’angoixa que l’havia atrapat no la consolava. El què volia aleshores és veure el pas del temps més ràpid que mai. Comptava la freqüència del vaivé del balancí contemplant a la seva filla mentre dormia, cobrint-la amb els seus braços, com si aquella posició la protegís de tot mal, amb la convicció que el temps allí era menys vengatiu i més simple que no en aquelles quatre parets silencioses.

“És ben estranya la ment humana. En un instant, en qualsevol instant, una trobada improbable pot desencadenar una reacció incontrolable. Els covards, cobrim l’ànima de capes i capes de mentida, però algú que en coneix els racons amagats pot fer-te sentir un despreci profund per allò que t’envolta, degut al profund despreci que sens per tu mateix. Desincrustar les il·lusions de les profunditats pròpies ens aboca a una lluita amb les nostres pitjors pors; fer-ho massa tard pot resultar insuportable, massa pesat de dur, i a la fi, dolorosament cert. No pateixis més per mi. Gerard.”

curiositats lingüistiques (no soc jo l'escriptor)

Com ja deveu saber els espanyols diuen 'perro viejo' i 'mosquita muerta 'allà on nosaltres diem: 'gat vell' i 'gata maula'.

La sort màxima de la rifa d'allà és un masculí 'el gordo', i en canvi la d’aquí un femení, 'la grossa'.

Ells paguen 'impuestos', que ve d''imponer', i nosaltres 'contribucions' que ve de 'contribuir'.

Els espanyols desvergonyits ho són del tot, tenen gens ni mica de vergonya, ja que són uns sinvergüenzas', mentre que els corresponents catalans som, només, uns 'poca-vergonyes'.

Com a mesura preventiva o deslliuradora, ells toquen 'madera' quan nosaltres toquem 'ferro'.

Allà celebren cada any les 'Navidades' mentre que aquí amb un sol 'Nadal' anual ja entenim prou.

Com en tenim prou també amb un 'bon dia'i una 'bona nit' cada vint-i-quatre hores, enfront dels seus, múltiples buenos días' i 'buenas noches'diaris.

Dels ous de gallina que no són blancs, ells en diuen 'morenos' i nosaltres 'rossos', colors que s'oposen habitualment parlant dels cabells de les persones.

Dels genitals femenins, allà en diuen vulgarment 'almeja' i aquí 'figa', mots que designen dues realitats tan diferents com és un mol·lusc salat, aspre, dur, grisenc i difícil d'obrir, en un cas, i, en l'altre, un fruit dolç, sucós, tou,rogenc i de tacte agradable i fàcil.

Mentre ells 'hablan' -i fan!- aquí 'enraonem', és a dir, fem anar la raó, sense èxit, tanmateix.

Allà per ensenyar alguna cosa a algú 'adiestran' i aquí 'ensinistrem'.

Més enllà dels conceptes polítics actuals, els uns basen l'ensenyament sobre la 'destra' (dreta) i els altres sobre la sinistra'(esquerra).

Tota una concepció del món, doncs, s'endevina rere cada mot d'una llengua, perquè la llengua és l'expressió d'un comportament col·lectiu, d'una psicologia nacional, diferent, no pas millor o pitjor que altres. No es tracta, en conseqüència, de traduir només, sinó d'entendre. Per això, tots els qui han canviat de llengua a casa, al carrer, al treball, no únicament canvien de llengua. També canvien de punt de vista.

Aquí estava intentant de tocar de peus a terra, però per el que sembla amb el monitor no li va agradar.

De fet em va escridassar una miqueta. L’últim giravolt sobrava. be això em va dir. I es que tocar de peus a terra de vegades pot ser mes perillós del que realment sembla

tocar de peus a terra. O deixar-ho per mes endavant

Hola a tot@s soc en Josep (xupi) de cal toni’s. Per el moment una cordial salutació i agrair el convit aquest bloc.
Molt aviat tindreu noticies meves.
Us puc fer un avanç del títol del que en aquets moments, sem passa pel cap

tocar de peus a terra.O no?

CONSULTA del Doctor Manuel Romeu i Guimerà

REMEIS CASOLANS
TOTS A BASE D'HERBES

Aigua (segona part)

Administrada a l'interior és l'aigua freda, sens dubte, la més saludable de totes les begudes.

És tònica perquè produeix a les mucoses el mateix efecte de reacció que provoca a la pell; és evacuant perquè facilita les deposicions i renta els budells i estòmac de les mucositats gàstriques intestinals; és depurativa perquè a l'introduir-se a la sang arrastra per mitjà de la suor i dels orins els principis estranys a la seva composició.

L'aigua bullida i deixada refredar és generalment millor beguda per els malalts.

A un febrissant el que més l'atormenta és la sed. Amb la boca oberta i ardorosa, els llavis vermells i ressecs, la llengua eixuta i escatosa, els forats del nas eixamplats per a deixar passar com per una xemeneia el foc que l'abrusa, us demana per tots els sants que li acosteu el canti de l'aigua, d'aquella aigua del pou o de la font. ¿Per què se li ha de negar, quan tal vegada és el remei que ha de curar-lo? Quantes vegades haureu sentit a dir: "Fulano que estava a les portes de la mort, amb una febre que l'arborava, per descuit de l'infermer s'ha fet un panxó d'aigua freda que per miracle no l'hi ha costat la vida." Què miracle ni miracle, si precisament era el remei que havia de curar-lo. Si amb el tip d'aigua que s'ha fet ha arrastrat aquesta, ja que per mitjà de la suor provocada per la reacció, ja que per mitjà dels orins, una infinitat de microbis que eren els causants de la malaltia, al mateix temps que la frescor de l'aigua li ha servit d'antitèrmic per a rebaixar-li algun grau la temperatura. Veus ací el miracle.

L'aigua bullida i deixada refredar és molt útil donar-la en grans ajudes per a rebaixar la febre.

Doctor Romeu i Guimerà. Etiopia, 2008

Capítol segon: "La boira"

La Mariona recordava l’última conversa amb el seu marit, la recordava per què va ser l’última que van tenir. La relació entre ells, en qüestió de dies (d’hores! li semblava a vegades), s’havia tornat supèrflua i corrent. Era com si visquessin separats tot i compartir el mateix sostre. Parlar es convertí en un verb inexistent al seu vocabulari. Qualsevol intent d’establir comunicació amb ell, fins i tot per a les coses més simples, a les que contestava amb monosíl·labs o amb un desinterès d’absència, s’havia tornat un acte sense sentit. Des d’aquell dia en Marcel havia desaparegut de la seva vida; dormien junts al mateix llit, tenien sexe,… però en canvi vivien en mons diferents, desconnectats. Tan lluny havia arribat la situació que fins i tot a ella li presentava excuses, com si ja no fossin, com abans, un de sol.

Només l’amor que encara sentia per ell (no havia pas canviat res en ella!) la mantenia al seu costat, amb l’esperança que un dia, tal i com havia esdevingut tot, així, sense adonar-se’n, les coses tornessin al seu lloc. Temia que un dia se n’anés i la deixés sola amb la nena, per sempre, però al mateix temps no podia acceptar que aquella situació fos real. No s’imaginava no ser res per ell.

Després d’un temps va adonar-se que va ser llavors, a partir d’aquell matí en què esmorzaven, quan en Gerard li explicava com havia succeït tot allò de la topada amb en Marcel, que les paraules del seu marit s’havien buidat de cop, que només li estava explicant per complaure les seves preguntes, com si parlar amb ella hagués esdevingut un pur acte mecànic, de compromís. Ho sabia! Una persona estranya va viure amb ella a partir d’aleshores. De totes maneres, no podia ni tan sols imaginar quin era el motiu d’aquella mutació, de què havien parlat que hagués produït tal efecte sobre el seu marit. No suportava desconèixer el motiu de tot aquell sofriment.

Totalment absent, en Gerard vivia afectat per un malefici que li havia eixugat l’ànima, aliè a tot el què succeïa al seu voltant. Per altra banda, la derrota escombrava la felicitat de la seva dona; va tornar-se reservada, gairebé no sortia. Vivia segrestada per un silenci angoixant que no gosava trencar, pensant que la seva família s’havia difós en la boira. El pitjor de tot era que seguia sense comprendre'n el perquè.