Capítol segon: "La boira"

La Mariona recordava l’última conversa amb el seu marit, la recordava per què va ser l’última que van tenir. La relació entre ells, en qüestió de dies (d’hores! li semblava a vegades), s’havia tornat supèrflua i corrent. Era com si visquessin separats tot i compartir el mateix sostre. Parlar es convertí en un verb inexistent al seu vocabulari. Qualsevol intent d’establir comunicació amb ell, fins i tot per a les coses més simples, a les que contestava amb monosíl·labs o amb un desinterès d’absència, s’havia tornat un acte sense sentit. Des d’aquell dia en Marcel havia desaparegut de la seva vida; dormien junts al mateix llit, tenien sexe,… però en canvi vivien en mons diferents, desconnectats. Tan lluny havia arribat la situació que fins i tot a ella li presentava excuses, com si ja no fossin, com abans, un de sol.

Només l’amor que encara sentia per ell (no havia pas canviat res en ella!) la mantenia al seu costat, amb l’esperança que un dia, tal i com havia esdevingut tot, així, sense adonar-se’n, les coses tornessin al seu lloc. Temia que un dia se n’anés i la deixés sola amb la nena, per sempre, però al mateix temps no podia acceptar que aquella situació fos real. No s’imaginava no ser res per ell.

Després d’un temps va adonar-se que va ser llavors, a partir d’aquell matí en què esmorzaven, quan en Gerard li explicava com havia succeït tot allò de la topada amb en Marcel, que les paraules del seu marit s’havien buidat de cop, que només li estava explicant per complaure les seves preguntes, com si parlar amb ella hagués esdevingut un pur acte mecànic, de compromís. Ho sabia! Una persona estranya va viure amb ella a partir d’aleshores. De totes maneres, no podia ni tan sols imaginar quin era el motiu d’aquella mutació, de què havien parlat que hagués produït tal efecte sobre el seu marit. No suportava desconèixer el motiu de tot aquell sofriment.

Totalment absent, en Gerard vivia afectat per un malefici que li havia eixugat l’ànima, aliè a tot el què succeïa al seu voltant. Per altra banda, la derrota escombrava la felicitat de la seva dona; va tornar-se reservada, gairebé no sortia. Vivia segrestada per un silenci angoixant que no gosava trencar, pensant que la seva família s’havia difós en la boira. El pitjor de tot era que seguia sense comprendre'n el perquè.