El dia abans que trobessin el cos d’en Marcel, la Mariona havia abandonat en Gerard. No podia suportar-ho més. Els mesos d’angoixa la van fer entrar en un estat de commoció permanent: no li quedaven més ànims per seguir amb aquella lluita impossible; la seva família, aquella que reacciona quan més ho necessites, se la va emportar ben lluny d’aquelles parets que mai no parlaven.
Debia ser un matí de febrer. La ciutat es despertava coberta d’una fina capa de glaç que es desfeia a poc a poc, amb l’ajuda dels primers raigs de sol. La finestra de casa en Gerard i la Mariona restava estranyament oberta. El vent feia volar les cortines blanques a la seva voluntat, amb un mal geni propi dels matins indomables d’hivern. L’estança semblava buida; la Mariona ja no hi vivia, no volia pertànyer, tot i que encara no ho acceptava, a aquell mon de silenci i incomprensió. D’en Gerard no n’hi havia cap rastre. Una copa trencada al terra, probablement per culpa del vent, i l’aparell de música repetint una estrofa d’una cançó trista eren les úniques proves de la presència recent d’algú.
Al carrer, una munió de gent s’amuntegava sota la finestra. De lluny se sentien unes sirenes que s’apropaven. En pocs segons una ambulància, acompanyada per la policia, va presentar-se on tothom s’aplegava. Després d’obrir-se pas i comprovar què havia succeït, el personal mèdic va fer apartar les persones que s’apropaven massa a la vorera tacada de sang, sobre la qual, immòbil, jeia el cos sense vida d’en Gerard.
Quan la Mariona se’n va assabentar reposava al balancí on sempre havia vist la seva mare passar-hi les estones mortes. Llavors era ella que se’n sentia, de morta. La seva filla es recolzava als seus braços, ignorant, tal i com feien amb ella quan era petita. No es va sorprendre; va agafar el telèfon i va respondre amb indiferència a aquella veu plana que li comunicava la notícia. Quan també li van dir que havien trobat en Marcel assassinat aquell mateix matí, no en va tenir cap dubte. El silenci es trencava, però aquell crit de desesperació no l’alliberava pas a ella.
La seva solució era la que necessitava. Saber que ell havia trobat la resposta a l’angoixa que l’havia atrapat no la consolava. El què volia aleshores és veure el pas del temps més ràpid que mai. Comptava la freqüència del vaivé del balancí contemplant a la seva filla mentre dormia, cobrint-la amb els seus braços, com si aquella posició la protegís de tot mal, amb la convicció que el temps allí era menys vengatiu i més simple que no en aquelles quatre parets silencioses.
“És ben estranya la ment humana. En un instant, en qualsevol instant, una trobada improbable pot desencadenar una reacció incontrolable. Els covards, cobrim l’ànima de capes i capes de mentida, però algú que en coneix els racons amagats pot fer-te sentir un despreci profund per allò que t’envolta, degut al profund despreci que sens per tu mateix. Desincrustar les il·lusions de les profunditats pròpies ens aboca a una lluita amb les nostres pitjors pors; fer-ho massa tard pot resultar insuportable, massa pesat de dur, i a la fi, dolorosament cert. No pateixis més per mi. Gerard.”
Debia ser un matí de febrer. La ciutat es despertava coberta d’una fina capa de glaç que es desfeia a poc a poc, amb l’ajuda dels primers raigs de sol. La finestra de casa en Gerard i la Mariona restava estranyament oberta. El vent feia volar les cortines blanques a la seva voluntat, amb un mal geni propi dels matins indomables d’hivern. L’estança semblava buida; la Mariona ja no hi vivia, no volia pertànyer, tot i que encara no ho acceptava, a aquell mon de silenci i incomprensió. D’en Gerard no n’hi havia cap rastre. Una copa trencada al terra, probablement per culpa del vent, i l’aparell de música repetint una estrofa d’una cançó trista eren les úniques proves de la presència recent d’algú.
Al carrer, una munió de gent s’amuntegava sota la finestra. De lluny se sentien unes sirenes que s’apropaven. En pocs segons una ambulància, acompanyada per la policia, va presentar-se on tothom s’aplegava. Després d’obrir-se pas i comprovar què havia succeït, el personal mèdic va fer apartar les persones que s’apropaven massa a la vorera tacada de sang, sobre la qual, immòbil, jeia el cos sense vida d’en Gerard.
Quan la Mariona se’n va assabentar reposava al balancí on sempre havia vist la seva mare passar-hi les estones mortes. Llavors era ella que se’n sentia, de morta. La seva filla es recolzava als seus braços, ignorant, tal i com feien amb ella quan era petita. No es va sorprendre; va agafar el telèfon i va respondre amb indiferència a aquella veu plana que li comunicava la notícia. Quan també li van dir que havien trobat en Marcel assassinat aquell mateix matí, no en va tenir cap dubte. El silenci es trencava, però aquell crit de desesperació no l’alliberava pas a ella.
La seva solució era la que necessitava. Saber que ell havia trobat la resposta a l’angoixa que l’havia atrapat no la consolava. El què volia aleshores és veure el pas del temps més ràpid que mai. Comptava la freqüència del vaivé del balancí contemplant a la seva filla mentre dormia, cobrint-la amb els seus braços, com si aquella posició la protegís de tot mal, amb la convicció que el temps allí era menys vengatiu i més simple que no en aquelles quatre parets silencioses.
“És ben estranya la ment humana. En un instant, en qualsevol instant, una trobada improbable pot desencadenar una reacció incontrolable. Els covards, cobrim l’ànima de capes i capes de mentida, però algú que en coneix els racons amagats pot fer-te sentir un despreci profund per allò que t’envolta, degut al profund despreci que sens per tu mateix. Desincrustar les il·lusions de les profunditats pròpies ens aboca a una lluita amb les nostres pitjors pors; fer-ho massa tard pot resultar insuportable, massa pesat de dur, i a la fi, dolorosament cert. No pateixis més per mi. Gerard.”
4 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada